Amb el temps, quan lluites per un projecte veus que les coses es van tecnificant.
Si, parlo de castells. I si, també se que aquesta paraula és de dubtosa utilitat en aquesta frase. Però que voleu que us digui ha caigut allà i ara no em passa pel cap un sinònim millor.
Quan veiem un tres de vuit allà dalt pensem quantes hores ha costat assajar aquella persona que ara mateix està baixant el pit o que aquell terç de més enllà podria estar obrint més el castell i facilitaria la mida als dosos. Ens perdem en els detalls i no veiem allò que quan vam entrar per primera vegada per la porta del local ens va deixar sense paraules: el castell. Sabeu aquella frase de els arbres no ens deixen veure el bosc, doncs això precisament és al que em refereixo.
Potser porto massa temps buscant arbres, mesurant els arbres i si es pot dir així plantant ordenadament. Fa temps que no passejo pel bosc per contemplar tot allò que hem arribat a crear. I somniar tot el que ens queda.
Recordo les primeres vegades que em passejava pel local com admirava tota aquella història. M’encantava regirar el magatzem buscant records dels anys setanta. Mirant les fotografies de castells que ara han perdut el sentit i recordant castells que no he viscut.
Avui he pogut pensar una estona en tot el que podem fer, tota la gent que en un moment o altre ha vist que la diferència entre carregar o descarregar passava directament per ells i ha donat tot el que podia per fer el que calia. Gràcies a tots, em sento orgullós de la colla que represento al portar la camisa vermella.
El terreny és fèrtil i les arrels ja hi són ara només ens falta creure-hi i fer la feina que toca.
3rd gen, 2009
